Off
2n Trimestre
Carme, he compartit les ressenyes del 2n trimestre en un document al drive.
1r trimestre
Ressenya La Pedrera i Feminismes (12 de novembre)
Part prèvia
BILL VIOLA
Bill Viola (Nova York, 1951) és un dels artistes més destacats i amb més renom del panorama internacional. Considerat un dels pioners del videoart, utilitza sofisticades tecnologies audiovisuals per explorar i expressar una preocupació constant per la naturalesa de l’ésser humà i la transitorietat de la vida. Es va llicenciar en Belles Arts a la ciutat de Syracusa, un centre pioner en nous mitjans d'expressió. Entre el 1974 i 1976 va viure a Florència, treballant com a director tècnic de l'estudi Art/Tapes/22, un centre pioner de vídeo. El 1976 va tornar a Nova York per establir-se com a artista resident al laboratori de la WNET Thirteen Television de No va York. Entre 1976 i 1977 va viatjar a les illes Salomó, Java i Indonèsia per enregistrar arts escèniques tradicionals i resoldre les seves inquietuds espirituals. El 1980 va viure al Japó amb la seva dona Kira Perov, gràcies a un intercanvi cultural entre USA i Japó. Allà va començar la seva relació amb el budisme. Durant els 80 i 90 realitza diversos projectes relacionats amb el videoart. El 2003 fa una col·lecció de treballs a càmera lenta inspirats en les pintures religioses del Renaixement. El 2004 va començar a treballar en una nova versió de l'òpera de Wagner Tristany i Isolda.
CCCB FEMINISMES
El centre de cultura contemporània de Barcelona, presenta una nova exposició sobre el feminisme dels anys setanta per posar de manifest el diàleg, les continuïtats i les ruptures entre el feminisme radical dels anys setanta i els feminismes actuals.
Els anys setanta van marcar un punt d’inflexió en el moviment feminista. Una nova generació va irrompre en la vida pública per capgirar el món i sacsejar l’ordre simbòlic establert a través de múltiples pràctiques i representacions culturals. L’art que va sorgir llavors fou trencador, tant per l’ús dels llenguatges i les formes com pel seu desafiament de les construccions de gènere, la reivindicació del dret a decidir sobre el propi cos i la denúncia de les violències masclistes, o el descobriment crucial que el que és personal també és polític.
L’explosió de llibertat i creativitat del feminisme dels setanta ha estat una font d’inspiració constant per als feminismes actuals, que han esclatat en una riquesa i pluralitat sense precedents, però també per a molts altres moviments d’emancipació col·lectiva. En el context actual d’auge del conservadorisme i de regressió dels drets, el projecte FEMINISMES! vol reivindicar l’aportació cabdal de les lluites per la igualtat i la diversitat dels feminismes que han canviat definitivament la nostra manera d’entendre el món.
Ressenya
"Bill Viola. Miralls de l'invisible"
L'exposició "Bill Viola. Miralls de l'invisible" es troba a la Pedrera des del 4 d'octubre de 2019 fins el 5 de gener de 2020.
L'exposició "Bill Viola. Miralls de l'invisible" es troba a la Pedrera des del 4 d'octubre de 2019 fins el 5 de gener de 2020.
Context històric
Va nèixer els anys 50 als Estats Units. En aquell moment USA està en plena Guerra Freda amb la Rússia Sovètica. El món estava dividit en dos grans blocs, un de comunista (URSS) i un altre de capitalista (USA). El conflicte va durar del 1947 al 1991, moment en el qual la URSS es va dissoldre, i va ser un conflicte no armat entre aquests dos països pioners amb els seus respectius aliats. Durant els anys seixanta Estats Units entra en guerra amb Vietnam (Guerra del Vietnam), en contra d'aquest conflicte armat sorgeix el moviment hippie a USA. Amb la caiguda del mur de Berlín el 1989, que separaba Berlín Oriental (URSS, comunista) de Berlín Occidental (USA, capitalista), Estats Units passa a ser l'única potència econòmica mundial i neixen nous blocs econòmics, com la Unió Europea, Xina, Japó i països del sud-est asiàtic. S'incrementa el pacifisme entre la població, igual que la lluita per la defensa dels drets humans i la democratització. A partir dels anys 90, es produeix una Revolució tecnològica i informàtica impressionant. Estats Units ha estat en guerra posteriorment amb Afganhistán, Irak i ha intervingut en la guerra de Síria. La consciència ecològica es desenvolupa amb més intensitat. Es produeix un procés de globalització mundial i una part important de la humanitat es troba submergida en una situació de subdesenvolupament. La desigualtat social i classista a nivell mundial és criminal.
Estil i moviments
L'estil principal de Bill Viola és el vídeoart, del qual és pioner. El vídeoart és una activitat audiovisual artística que es caracteritza per l'ús d'imatges i sons amb una finalitat artística. Sorgeix de la necessitat de trobar noves formes d'expressió i estètica alternatives a la televisió convencional. Les obres de Viola giren entorn l'espiritualitat, l'ànima, el pas del temps, la vida i la mort, etc.
Cos
L’exposició «Bill Viola. Miralls de l’invisible» ofereix un ampli recorregut per la trajectòria de l’artista, que ha evolucionat al desenvolupament de la tecnologia del vídeo al llarg dels darrers quaranta anys, i abasta des d’obres significatives dels seus inicis, com The Reflecting Pool (1977-1979), fins a creacions recents com Martyrs (Earth, Air, Fire, Water).
La primera obra que vam veure va ser una en la qual apareixia la cara del mateix Bill Viola en una televisió una mica antiga i al costat un comptador que comptava les vegades que l'autor respira durant la grabació. Seguidament vam veure un altre vídeoart que tracta d'un home que està en un bosc amb una piscina, al principi està vestit, es tira a la piscina i quan surt està completament nu. Simbolitza la reencarnació, on l'aigua és la gestació, la vida a través de l'aigua; aquesta obra té influència japonesa. Després vam veure quatre grabacions de vídeoart, cadascuna en una pantalla diferent i a cada pantalla hi havia una persona. Aparentment semblaven quadres estàtics, però era vídeoart a càmera lenta i els personatges de les escenes passaven per quatre estats d'ànim diferents. Bill Viola va fer aquesta obra verticalment i això va suposar una gran innovació. També vam veure una obra on apareixien quatre habitacions individuals, cadascuna en una estació diferent de l'any i en un moment diferent del dia, que simolitzava el pas del temps. Una altra obra era una grabació de la simbologia que fan els budistes amb les mans. La més interessant de totes per a mi és l'obra on relaciona les grabacions de la seva mare i del seu fill. Viola va grabar els últims dies de vida de la seva mare malalta a l'hospital, i va grabar els primers dies de vida del seu fill. Aquestes dues grabacions, que en un principi no tenien finalitat artística ni de ser compartides, han acabat formant part d'una de les obres més interessants de Viola. Es tracta d'una màquina on la grabació de la mare està arrelada a terra i la grabació del fill enganxada al sostre, les dues grabacions es troben una en front de l'altre, però no arriben a tocar-se. Simbolitza la vida i la mort, doncs resulta ser que el seu fill va nèixer justament nou mesos més tard que la seva mare morís. Les grabacions no es toquen ja que aquestes dues persones no van arribar a trobar-se en vida, la separació entre una pantalla i una altra són els nou mesos de gestació. És una obra molt ben pensada, ja que totes dues grabacions es reflexen cadascuna en la pantalla de l'altra, com el reflex de l'aigua, que simbolitza la gestació.
Té algunes obres basades en quadres Renaixentistes, com la de "Les tres gràcies" que són tres dones de diferents edats jugant amb l'aigua, amb la vida, amb el pas del temps i un altre basat en la resurrecció de Jesucrist, el fet de tornar a nèixer.
En una altra obra trobem dos homes que caminen a càmera lenta per un paisatge desert en paral·lel, que en un moment donat es creuen i cadascun continua el seu propi camí. Simbolitza la relació pare-fill, on els fills acabaran prenent el seu propi camí. Una de les últimes obres es basava en quatre pantalles, cada pantalla simbolitzava un element (terra, foc, aigua, aire). En qualsevol cas, els personatges de les grabacions havien d'enfrontar-se als elements, que es trobaven en un estat extrem i molt a prop de la mort. Simbolitza que les persones al llarg de la nostra vida passarem per situacions i moments molt difícils, però ho superarem i sobreviurem. Parla de la increíble resistència que té l'èsser humà. Bill Viola se centra en qüestions universals com el naixement, la mort, el dolor, la redempció o el pas del temps, el seu treball obre camí als sentits per moure sentiments i generar estats d’ànim. En les seves creacions sense paraules la imatge se sent, s’escolta, remou i transmet profundes emocions. El moviment alentit i en bucle submergeix l’espectador en un món interior aprofundint en les experiències l’existència per «despertar l’ànima», segons ell.
Opinió personal
M'ha semblat una exposició molt interessant, ja que el vídeoart és una disciplina artística que no coneixia i m'agrada conèixer noves formes de fer art i nous artistes que no són tan coneguts. Les obres de Viola són excepcionals i ens transporten a preguntes existencials sobre nosaltres mateixos, les relacions amb les persones, la vida i la mort o el pas del temps. És un artista exemplar, ja que ha innovat en un àmbit que era gairebé desconegut i això té molt de mèrit.
FEMINISMES
Aquesta exposició es troba al Centre de cultura contemporània de Barcelona (CCCB) entre el 19 de juliol de 2019 i el 5 de gener de 2020.
Context històric
Ens trobem en plena Guerra Freda. El món estava dividit en dos grans blocs, un de comunista (URSS) i un altre de capitalista (USA). Va ser un conflicte no armat entre aquests dos països pioners amb els seus respectius aliats. L'any 73 acaba la Guerra del Vietnam entre Estats Units i Vietnam. En aquest mateix any es produeix la Crisi del petroli de 1973, la benzina va ser racionada en molts països. Europa depenia del petroli de l'Orient Mitjà i els EUA, tot i tenir les seves pròpies reserves, pateix la crisi igualment. L'amarga experiència que les reserves no eren inesgotables i que el desenvolupament tecnològic no era sostenible sense malmetre el medi ambient va acabar amb l'era del modernisme. Com a resultat, sorgeix el moviment social de l'ecologisme. Molta gent abandona el camp i va viure a les grans ciutats. D'altra banda creix el rol de dona en la societat i en el món laboral. El Japó passa a ser la segona potència econòmica mundial. Els règims comunistes comencen a perdre poder, llevat de la Xina. Molts països de l'Orient Mitjà, Amèrica Llatina i Àfrica entren en dictadures. A Espanya mor el dictador Franco i es posa fi quaranta anys de dictadura feixista. Espanya es troba en la transició democràtica. El moviment feminista rep una gran importància i millora les condicions laborals de les dones. El dictador Pinochet arriba a Xile. La Revolució dels clavells de Portugal posa fi al règim militar. Neix el primer humà fruit de la insemineció in vitro i es produeixen grans avenços tecnològics per la NASA i en general. Els moviments socials destacats són l'ecologisme, el feminisme, el proavortament, i els drets dels homosexuals. Apareix la roba unisex i les sabates de plataforma pels dos gèneres. Les dones porten pantalons més que mai.
Estil i moviments
El principal moviment és el feminista. El feminisme és un conjunt de moviments polítics, culturals, econòmics i socials qie tenen com a objectiu la igualtat de drets i oportunitats entre homes i dones, i eliminar la dominació i violència dels homes sobre les dones i els rols de gènere. També és una teoria social i política. Aquest moviment ha conseguit canvis en àmbits com el dret a l'educació, el vot femení, el dret al món laboral, la igualtat davant la llei o els drets reproductius, entre d'altres. Aquest moviment ha donat lloc als estudis de gènere.
Cos
Aquesta exposició és una recopilació d'obres de caràcter feminista dels anys setanta de diferents artistes, la gran majoria dones. La primera obra que vam veure va ser un vídeoart on hi havia una dona a una cuina i no sabia utilitzar els estris de la cuina, per exemple, utilitzava una forquilla per pentinar-se. Aquesta obra busca criticar el que els homes de l'època acostumaven a utilitazar com a excusa per a no cuinar: "no ho sé fer, no sé utilitzar els estris". Per què haurien de saber utilitzar-los elles? Després vam veure obres que intentaven normalitzar la menstruació, com per exemple una en la qual es veia explícitament una dona treient-se un tampó, o un en el qual apareixia una dona asseguda sobre una rentadora en posició de part i de la rentadora sortia una tovallola vermella que representava la menstruació. També critica el fet que la dona ha de fer sempre les feines de casa, per això és com si la rentadora fos seva. Obres que busquen desmontar els prototips de bellesa femenina on dones es fan fotografies desfigurant-se la cara, posant ganyotes o es graben embolicant-se la cara amb un fil fins a que no se les reconeix. Fotografies de dones nues per demostrar que les dones tenen pèl corporal i normalitzar-ho. Una altra artista en va fotorafiar amb un penis gegant, denunciant que si tingués penis li haurien fet una altra tipus d'entrevista i no preguntes que tinguessin a veure amb el seu cos o que fessin referència a la seva vida personal. Preguntes que a un home mai li haurien fet. D'altres obres intenten trencar amb la idea de la virginitat, que només vol controlar la vida sexual de les noies joves i afirmar que la virginitat és un mite. Altres obres defensen el plaer individual, és a dir, la masturbació femenina que en aquella època era un absolut tabú.
Opinió personal
M'ha semblat realment interessant aquesta exposició ja que em considero feminista i crec que és un moviment que ens inclou a tots i que és necessari pel món actual en el qual vivim. M'ha agaradat veure, sobretot, com el feminisme dels anys 70 reclamava algunes àmbits, que avui en dia estan força resolts, com per exemple la dona al món laboral o els homes que cada vegada col·laboren més en les feines de casa. M'alegra saber que avancem i que el feminisme ha aconseguit grans avenços socials en la igualtat entre homes i dones, encara que queda molt per fer. Les obres i artistes m'han semblat excepcionals i algunes m'han sorprés o m'han decepcionat, ja que avui en dia encara que hem arribat a l'objectiu en alguns aspectes que encara no estan del tot normalitzats.
Context històric
Ens trobem en plena Guerra Freda. El món estava dividit en dos grans blocs, un de comunista (URSS) i un altre de capitalista (USA). Va ser un conflicte no armat entre aquests dos països pioners amb els seus respectius aliats. L'any 73 acaba la Guerra del Vietnam entre Estats Units i Vietnam. En aquest mateix any es produeix la Crisi del petroli de 1973, la benzina va ser racionada en molts països. Europa depenia del petroli de l'Orient Mitjà i els EUA, tot i tenir les seves pròpies reserves, pateix la crisi igualment. L'amarga experiència que les reserves no eren inesgotables i que el desenvolupament tecnològic no era sostenible sense malmetre el medi ambient va acabar amb l'era del modernisme. Com a resultat, sorgeix el moviment social de l'ecologisme. Molta gent abandona el camp i va viure a les grans ciutats. D'altra banda creix el rol de dona en la societat i en el món laboral. El Japó passa a ser la segona potència econòmica mundial. Els règims comunistes comencen a perdre poder, llevat de la Xina. Molts països de l'Orient Mitjà, Amèrica Llatina i Àfrica entren en dictadures. A Espanya mor el dictador Franco i es posa fi quaranta anys de dictadura feixista. Espanya es troba en la transició democràtica. El moviment feminista rep una gran importància i millora les condicions laborals de les dones. El dictador Pinochet arriba a Xile. La Revolució dels clavells de Portugal posa fi al règim militar. Neix el primer humà fruit de la insemineció in vitro i es produeixen grans avenços tecnològics per la NASA i en general. Els moviments socials destacats són l'ecologisme, el feminisme, el proavortament, i els drets dels homosexuals. Apareix la roba unisex i les sabates de plataforma pels dos gèneres. Les dones porten pantalons més que mai.
Estil i moviments
El principal moviment és el feminista. El feminisme és un conjunt de moviments polítics, culturals, econòmics i socials qie tenen com a objectiu la igualtat de drets i oportunitats entre homes i dones, i eliminar la dominació i violència dels homes sobre les dones i els rols de gènere. També és una teoria social i política. Aquest moviment ha conseguit canvis en àmbits com el dret a l'educació, el vot femení, el dret al món laboral, la igualtat davant la llei o els drets reproductius, entre d'altres. Aquest moviment ha donat lloc als estudis de gènere.
Cos
Aquesta exposició és una recopilació d'obres de caràcter feminista dels anys setanta de diferents artistes, la gran majoria dones. La primera obra que vam veure va ser un vídeoart on hi havia una dona a una cuina i no sabia utilitzar els estris de la cuina, per exemple, utilitzava una forquilla per pentinar-se. Aquesta obra busca criticar el que els homes de l'època acostumaven a utilitazar com a excusa per a no cuinar: "no ho sé fer, no sé utilitzar els estris". Per què haurien de saber utilitzar-los elles? Després vam veure obres que intentaven normalitzar la menstruació, com per exemple una en la qual es veia explícitament una dona treient-se un tampó, o un en el qual apareixia una dona asseguda sobre una rentadora en posició de part i de la rentadora sortia una tovallola vermella que representava la menstruació. També critica el fet que la dona ha de fer sempre les feines de casa, per això és com si la rentadora fos seva. Obres que busquen desmontar els prototips de bellesa femenina on dones es fan fotografies desfigurant-se la cara, posant ganyotes o es graben embolicant-se la cara amb un fil fins a que no se les reconeix. Fotografies de dones nues per demostrar que les dones tenen pèl corporal i normalitzar-ho. Una altra artista en va fotorafiar amb un penis gegant, denunciant que si tingués penis li haurien fet una altra tipus d'entrevista i no preguntes que tinguessin a veure amb el seu cos o que fessin referència a la seva vida personal. Preguntes que a un home mai li haurien fet. D'altres obres intenten trencar amb la idea de la virginitat, que només vol controlar la vida sexual de les noies joves i afirmar que la virginitat és un mite. Altres obres defensen el plaer individual, és a dir, la masturbació femenina que en aquella època era un absolut tabú.
Opinió personal
M'ha semblat realment interessant aquesta exposició ja que em considero feminista i crec que és un moviment que ens inclou a tots i que és necessari pel món actual en el qual vivim. M'ha agaradat veure, sobretot, com el feminisme dels anys 70 reclamava algunes àmbits, que avui en dia estan força resolts, com per exemple la dona al món laboral o els homes que cada vegada col·laboren més en les feines de casa. M'alegra saber que avancem i que el feminisme ha aconseguit grans avenços socials en la igualtat entre homes i dones, encara que queda molt per fer. Les obres i artistes m'han semblat excepcionals i algunes m'han sorprés o m'han decepcionat, ja que avui en dia encara que hem arribat a l'objectiu en alguns aspectes que encara no estan del tot normalitzats.
Ressenya Santa Mònica i El Born (9 d'octubre)
Part Prèvia
Josep Renau i Berenguer
Va néixer el 1907 a València i va morir el 1982 a Berlín. Va ser un pintor, cartellista polític, fotomuntador, publicitari i professor valencià. És considerat el cartellista més important de la Guerra Civil Espanyola. Entre 1919 i 1925 va estudiar Belles Arts a València. Va guanyar el seu primer concurs de de cartells amb 18 anys. També va treballar com a fotògraf i muralista i els seus cartells cinematogràfics eren apreciats en tot el món. Va ser militant del Partit Comunista d'Espanya des de 1931 i fundador de la Unió d'Escriptors i Artistes Proletaris el 1932, la seva celebritat es consolida amb els cartells editats per a donar suport a la 2a República durant la Guerra Civil Espanyola, encara que també atenia encàrrecs comercials (murals, il·lustracions). Va ser professor de Belles Arts en la Universitat de València.
L'any 1936 és nomenat director general de Belles Arts, i va encarregar a Picasso la realització del Guernica el 1937. Va ocupar aquest càrrec fins al final de la conquesta el 1939. En acabar la guerra, va passar a França i va ser internat al camp de refugiats d'Argelers. Va aconseguir un visat a Mèxic al maig del 1939, on va treballar per a revistes espanyoles e l'exili. Durant aquest període va fer els murals del Casino de Cuernavaca. L'any 1958 deixa Mèxic per a instal·lar-se a Berlín Oriental. Aquí va realitzar murals i fotomuntatges. Beneficiat per l'amnistia general de 1976 va tornar a Espanya, però només ocasionalment. Va morir a Berlín Oriental als 75 anys.
Exposició Young Gallery Weekend
El Young Gallery Weekend és un festival de Vanguardia amb talents de l’art contemporani, projectes culturals, espais creatius i galeries, tots ells nous i emergents. Es troba al Centre d’Arts Santa Mònica, i s’hi exposen obres d’artistes com ara Patricio Rivera, amb una exposició sobre la societat i la tecnologia o Kenneth Dow, amb l’invisible percebut.
Ressenya
Exposició (Al)most life after all de la Young Gallery Weekend
L'exposició es troba al Centre d'Arts Santa Mònica a Barcelona i és oberta al públic entre el 26 de setembre al 20 d'octubre de 2019.
Context històric
Els artistes i les obres d'aquesta exposició són del segle XXI, és a dir, els nostres dies. En aquests primers 20 anys de segle XXI s'ha produït una revolució tecnològica i informàtica brutal, que cada vegada avança més depressa i que influeix evidentment en l'art. D'altra banda, el sistema econòmic que predomina és el capitalisme, creant una gran desigualtat mundial. Les guerres més importants han estat la guerra d'Afganhistan, la d'Irak i la de Síria. El 2008 hi va haver una important crisi ecònomica i financera que va afectar els Estats Units, Europa i el món en general; de la qual, alguns, encara s'estan recuperant. Sembla ser que avancem cap a una societat més igualitària en quant a homes i dones o heterosexuals i el col·lectiu LGTB, per exemple.
Estil i moviments
Les obres de l'exposició són d'estil posthumanista, ja que els protagonistes de l'obra són les màquines o aparells electrònics i no les persones. Predominen l'art sonor i l'art electrònic. Algunes obres són de caràcter performance, ja que el receptor/públic intervé en l'obra com per exemple una, basada en una pantalla i teclat i uns auriculars, on el públic havia d'escriure una frase qualsevol a la pantalla i a partir d'aquí la música que s'escoltava canviava en funció del que escrivia la gent.
Cos
És una exposició basada en obres on el protagonisme el tenen les màquines i la tecnologia. Primer vam veure una composició de cables amb auriculars que formaven una frase en anglès. La següent obra era la paraula "AGISM" estampada a la pared i feta a base de bales de pintura amb una arma de paintball. Una altra obra i la que més em va sobtar, eren tres càpsules on hi vivien meduses a dins. Al costat de les càpsules hi havia una altra connectada a les càpsules de les meduses. Les meduses donaven electricitat a la càpsula que estava connectada. Les meduses necessitaven la màquina per a viure i la màquina necessitava l'electricitat de les meduses per a funcionar. Són imprescindibles l'un de l'altre. També hi havia una pantalla que projectava la cara d'una persona, i aquesta es creava a partir de relacionar amb línies les mirades de la gent que mirava la pantalla, era realment interessant.
Una altra obra que em va semblar molt interessant va ser aquella que he explicat anteriorment. Quan escrivies alguna frase o paraula a la pantalla, canviava de música; per tant, la màquina relacionava les paraules o el sentit de la frase amb una música concreta, donava sonositat a les teves paraules. Era molt curiós.
Vam finalitzar l'exposició amb una instal·lació on hi havien diferents pantalles petites que mostraven diferents números o lletres i anaven acompanyades d'efectes sonors amb uns altaveus.
Opinió Personal
L'exposició em va semblar molt interessant ja que mai havia vist una exposició posthumanista i era completament nou per a mí. Em sembla increíble com canvien els temps, i l'art amb ells. Els artistes, avui en dia, estan fent obres realment impressionants i plenes de metàfores, com l'obra de les meduses, on la màquina necessita la medusa i la medusa a la màquina. Trobo que el guia de l'exposició anava una mica perdut i no sabia engegar certes màquines o respondre les nostres preguntes, però vaig gaudir molt de l'exposició.
Renau. "El combat per una nova cultura"
L'exposició es troba al El Born Centre de Cultura i Memòria a Barcelona del 13 de juny al 13 d'cotubre de 2019. En col·laboració amb l'Institut Valencià d'Art Modern, presenta l'exposició més extensa dedicada a Josep Renau. Comissariada per Juan Vicente Aliaga.
Context Històric
Situem l'obra de Renau al segle XX. Va nèixer durant el regnat d'Alfons XIII, va viure la Dictadura de Primo de Rivera i la seva obra predomina durant la Segona República Espanyola des del bàndol comunista republicà i per tant, va en contra dels règims feixistes europeus (Hitler, Mussolini...). La seva obra té influència de la Rússia Soviètica. Degut a la Guerra Civil Espanyola, pren l'exili a Mèxic, país que va acollir molts espanyols republicans que fugien de la Guerra Civil o de la Dictadura Franquista. Durant aquest mateix període Europa viu la Primera Guerra Mundial i la Segona Guerra Mundial, amb el Crack del 29 pel mig (forta crisi ecònomica i financera mundial) i la Revolució Russa per una altra banda. A Mèxic viurà la Revolució Mexicana i finalment, en plena Guerra Freda marxarà a Berlín Est, la part comunista que va quedar sota domini de la Unió Soviètica. Va morir durant els anys 80.
Estil i moviments
És una figura clau en l'art combatiu, ja que vincula estretament la creació amb el compromís social. La seva obra es basa en el cartellisme, fotomuntatge, collages radicals, moderns i combatius que denuncien la guerra, els feixismes i les conseqüències del capitalisme i el consumisme. També denuncia la cosificació del cos de la dona i el racisme envers els afroamericans.
Les seves primeres obres són d'estètica art decó. A Mèxic es forma com a muralista i segueix aquest moviment. Té obres de caràcter publicitari. A Alemanya crea escenografies relacionades amb la conquesta del cosmos per a la televisió alemanya. A finals dels 70' es dedica a grans murals acolorits que tracte sobre la revolució científica.
Cos
L'exposició consta de més de 100 obres, les quals es divideixen en quatre grans àmbits. La primera es titula "La forja d'un artista" (1907-1939) o es troben les obres dels deus seus inicis com a artista fins al final de la Guerra Civil Espanyola, centrant-se en la seva implicació amb el govern de la II República. Apareixen obres molt combatives, amb estètica soviètica i cartells amb missatge comunista i republicà adreçat al poble, als camperols. Denuncia els feixismes europeus. La segona és "L'estil mexicà" (1939-1958), és la seva consolidació artísica i el compromís polític i les problemàtiques de l'exili. Se centra en el muralisme mexicà. La tercera és "The American way of life", on es troba la seva obra més coneguda basada en una sèrie de fotomuntatges polítics imprescindibles on denuncia el capitalisme i consumisme dels Estats Units, l'expoliació que USA fa amb Cuba, la cosificació del cos de la dona i el racisme envers els afroamericans. I la quarta i última és "Els anys del teló d'acer i el final" (1958-1982), on es troben les obres durant l'exili a Berlín Oriental amb grans murals acolorits o temàtiques sobre el cosmos, etc.
Opinió Personal
Aquesta exposició m'ha semblat realment interessant ja que no coneixia la important figura de Josep Renau. És trist veure com gent amb tal implicació social van haver de marxar del seu país per poder continuar vius. Crec que Josep Renau és una figura imprescindible en la història del cartellisme espanyol, del muralisme mexicà i com a representant de l'art combatiu. M'alegra saber que es fa un esforç per fer un homenatge i recordar persones com ell, que van lluitar contra el feixismes a través de l'art. He aprés moltes coses, com per exemple, coneixia el Guernica de Pablo Picasso, però no sabia que havia estat una obra encarregada pel mateix Renau.
Exposició Young Gallery Weekend
El Young Gallery Weekend és un festival de Vanguardia amb talents de l’art contemporani, projectes culturals, espais creatius i galeries, tots ells nous i emergents. Es troba al Centre d’Arts Santa Mònica, i s’hi exposen obres d’artistes com ara Patricio Rivera, amb una exposició sobre la societat i la tecnologia o Kenneth Dow, amb l’invisible percebut.
Ressenya
Exposició (Al)most life after all de la Young Gallery Weekend
L'exposició es troba al Centre d'Arts Santa Mònica a Barcelona i és oberta al públic entre el 26 de setembre al 20 d'octubre de 2019.
Context històric
Els artistes i les obres d'aquesta exposició són del segle XXI, és a dir, els nostres dies. En aquests primers 20 anys de segle XXI s'ha produït una revolució tecnològica i informàtica brutal, que cada vegada avança més depressa i que influeix evidentment en l'art. D'altra banda, el sistema econòmic que predomina és el capitalisme, creant una gran desigualtat mundial. Les guerres més importants han estat la guerra d'Afganhistan, la d'Irak i la de Síria. El 2008 hi va haver una important crisi ecònomica i financera que va afectar els Estats Units, Europa i el món en general; de la qual, alguns, encara s'estan recuperant. Sembla ser que avancem cap a una societat més igualitària en quant a homes i dones o heterosexuals i el col·lectiu LGTB, per exemple.
Estil i moviments
Les obres de l'exposició són d'estil posthumanista, ja que els protagonistes de l'obra són les màquines o aparells electrònics i no les persones. Predominen l'art sonor i l'art electrònic. Algunes obres són de caràcter performance, ja que el receptor/públic intervé en l'obra com per exemple una, basada en una pantalla i teclat i uns auriculars, on el públic havia d'escriure una frase qualsevol a la pantalla i a partir d'aquí la música que s'escoltava canviava en funció del que escrivia la gent.
Cos
És una exposició basada en obres on el protagonisme el tenen les màquines i la tecnologia. Primer vam veure una composició de cables amb auriculars que formaven una frase en anglès. La següent obra era la paraula "AGISM" estampada a la pared i feta a base de bales de pintura amb una arma de paintball. Una altra obra i la que més em va sobtar, eren tres càpsules on hi vivien meduses a dins. Al costat de les càpsules hi havia una altra connectada a les càpsules de les meduses. Les meduses donaven electricitat a la càpsula que estava connectada. Les meduses necessitaven la màquina per a viure i la màquina necessitava l'electricitat de les meduses per a funcionar. Són imprescindibles l'un de l'altre. També hi havia una pantalla que projectava la cara d'una persona, i aquesta es creava a partir de relacionar amb línies les mirades de la gent que mirava la pantalla, era realment interessant.
Una altra obra que em va semblar molt interessant va ser aquella que he explicat anteriorment. Quan escrivies alguna frase o paraula a la pantalla, canviava de música; per tant, la màquina relacionava les paraules o el sentit de la frase amb una música concreta, donava sonositat a les teves paraules. Era molt curiós.
Vam finalitzar l'exposició amb una instal·lació on hi havien diferents pantalles petites que mostraven diferents números o lletres i anaven acompanyades d'efectes sonors amb uns altaveus.
Opinió Personal
L'exposició em va semblar molt interessant ja que mai havia vist una exposició posthumanista i era completament nou per a mí. Em sembla increíble com canvien els temps, i l'art amb ells. Els artistes, avui en dia, estan fent obres realment impressionants i plenes de metàfores, com l'obra de les meduses, on la màquina necessita la medusa i la medusa a la màquina. Trobo que el guia de l'exposició anava una mica perdut i no sabia engegar certes màquines o respondre les nostres preguntes, però vaig gaudir molt de l'exposició.
Renau. "El combat per una nova cultura"
L'exposició es troba al El Born Centre de Cultura i Memòria a Barcelona del 13 de juny al 13 d'cotubre de 2019. En col·laboració amb l'Institut Valencià d'Art Modern, presenta l'exposició més extensa dedicada a Josep Renau. Comissariada per Juan Vicente Aliaga.
Context Històric
Situem l'obra de Renau al segle XX. Va nèixer durant el regnat d'Alfons XIII, va viure la Dictadura de Primo de Rivera i la seva obra predomina durant la Segona República Espanyola des del bàndol comunista republicà i per tant, va en contra dels règims feixistes europeus (Hitler, Mussolini...). La seva obra té influència de la Rússia Soviètica. Degut a la Guerra Civil Espanyola, pren l'exili a Mèxic, país que va acollir molts espanyols republicans que fugien de la Guerra Civil o de la Dictadura Franquista. Durant aquest mateix període Europa viu la Primera Guerra Mundial i la Segona Guerra Mundial, amb el Crack del 29 pel mig (forta crisi ecònomica i financera mundial) i la Revolució Russa per una altra banda. A Mèxic viurà la Revolució Mexicana i finalment, en plena Guerra Freda marxarà a Berlín Est, la part comunista que va quedar sota domini de la Unió Soviètica. Va morir durant els anys 80.
Estil i moviments
És una figura clau en l'art combatiu, ja que vincula estretament la creació amb el compromís social. La seva obra es basa en el cartellisme, fotomuntatge, collages radicals, moderns i combatius que denuncien la guerra, els feixismes i les conseqüències del capitalisme i el consumisme. També denuncia la cosificació del cos de la dona i el racisme envers els afroamericans.
Les seves primeres obres són d'estètica art decó. A Mèxic es forma com a muralista i segueix aquest moviment. Té obres de caràcter publicitari. A Alemanya crea escenografies relacionades amb la conquesta del cosmos per a la televisió alemanya. A finals dels 70' es dedica a grans murals acolorits que tracte sobre la revolució científica.
Cos
L'exposició consta de més de 100 obres, les quals es divideixen en quatre grans àmbits. La primera es titula "La forja d'un artista" (1907-1939) o es troben les obres dels deus seus inicis com a artista fins al final de la Guerra Civil Espanyola, centrant-se en la seva implicació amb el govern de la II República. Apareixen obres molt combatives, amb estètica soviètica i cartells amb missatge comunista i republicà adreçat al poble, als camperols. Denuncia els feixismes europeus. La segona és "L'estil mexicà" (1939-1958), és la seva consolidació artísica i el compromís polític i les problemàtiques de l'exili. Se centra en el muralisme mexicà. La tercera és "The American way of life", on es troba la seva obra més coneguda basada en una sèrie de fotomuntatges polítics imprescindibles on denuncia el capitalisme i consumisme dels Estats Units, l'expoliació que USA fa amb Cuba, la cosificació del cos de la dona i el racisme envers els afroamericans. I la quarta i última és "Els anys del teló d'acer i el final" (1958-1982), on es troben les obres durant l'exili a Berlín Oriental amb grans murals acolorits o temàtiques sobre el cosmos, etc.
Opinió Personal
Aquesta exposició m'ha semblat realment interessant ja que no coneixia la important figura de Josep Renau. És trist veure com gent amb tal implicació social van haver de marxar del seu país per poder continuar vius. Crec que Josep Renau és una figura imprescindible en la història del cartellisme espanyol, del muralisme mexicà i com a representant de l'art combatiu. M'alegra saber que es fa un esforç per fer un homenatge i recordar persones com ell, que van lluitar contra el feixismes a través de l'art. He aprés moltes coses, com per exemple, coneixia el Guernica de Pablo Picasso, però no sabia que havia estat una obra encarregada pel mateix Renau.
Ressenya MNAC (25 setembre)
Part Prèvia
MNAC retrospectiva Oriol Maspons. 40 anys d'aquest fotògraf de l'Espanya dels anys 50, radical i contundent.
Oriol Maspons i Casades (Barcelona, 1928-2013) va ser un fotògraf català que va immortalitzar els anys de la Gauche Divine (moviment d'intel·lectuals i artistes d'esquerra de la dècada dels 60 i començaments dels 70, la majoria dels seus membres provenien de la burgesia i les classes altes de la capital catalana. Els membres no tenien una ideologia política clara, tot i anomenar-se d'esquerres) i el Somorrostro de Barcelona (va ser un barri de barraques de Barcelona situat als districtes de Sant Martí i de Ciutat Vella durant el s. XX. Les condicions eren molt precàries i el barri fou utilitzat com a abocador. Hi havia una important colònia de gitanos) i l'autor va contribuir de forma decisiva a la renovació del llenguatge fotogràfic a Espanya durant la dècada dels seixanta. Va viure a París del 1955 al 1957 treballant per a diverses revistes. Ha format part del consell editorial de revistes espanyoles. Amb l'anunci Interviú de La Vanguardia (1977) va obrir un procés informatiu contra les violacions que tractava sobre una dona que s'havia quedat embarassada a arrel d'una violació. Va il·lustrar diverses col·leccions de llibres i amb les seves fotografies també va il·lustrar moltes obres literàries, com per exemple la de Poeta en Nueva York de Federico García Lorca. Ha guanyat varis premis per les seves fotografies. Al desembre de 2010 va deixar la seva col·lecció privada de fotografies al Museu Nacional d'Art de Catalunya (MNAC).
Va viure la Segona República Espanyola, la Guerra Civil Espanyola i la Dictadura Franquista. Va viatjar a París, Londres, Eivissa abans de dedicar-se professionalment, i a Cuba, Nicaragua i Sud Àfrica quan s'hi dedicava.
Es va dedicar al reportatge, al retrat, a la moda i a la publicitat. Destacable en les revistes il·lustrades.
Es va dedicar al reportatge, al retrat, a la moda i a la publicitat. Destacable en les revistes il·lustrades.
MNAC El Víbora. Còmic contracultural. 40 anys del primer número que va marcar a les generacions dels 80 i dels 90.
El Víbora va ser una revista de còmics espanyola, de periodicitat mensual, orientada especialment al còmic underground, que va començar a publicar-se el desembre de 1979 i va desaparèixer el gener del 2005. Els principals dibuixants eren Paco Roca i Ramon Rosanas. Va ser la introductora a l'estat espanyol dels autors clau del còmic underground nord-americà. Va abordar, sense filtres, temes com la llibertat sexual, el consum de drogues, la lluita contra les centrals nuclears o la vida als baixos fons. Destaca l'especial publicat dedicat a l'intent colpista del 23-F (1981), en el qual la revista es va atrevir a fer l'humor més negre en una situació realment difícil. L'any 2019 amb el 40è aniversari el MNAC ha volgut fer l'exposició monogràfica "El Víbora. Comix contracultural." preparant la ntegració del còmic com a novè art de les col·leccions del museu. La mostra es centra en la primera dècada de la revista, la que va marcar la seva filosofia, i reuneix un centenar de portades, 38 originals, fotografies i documents.
MNAC Antoni Fabrés. Escultor i pintor. Dibuix, pintura i aquarel·la. Realisme i naturalisme del segle XIX.
Antoni Fabrés i Costa (Vila de Gràcia,1854-Roma, 1936) va ser un aquarel·lista, pintor i escultor orientalista (interès i estudi de les societats i la cultura del Pròxim Orient i de l'Orient llunyà per la cultura occidental) molt influenciat per Fortuny. El seu pare va ser el seu primer mestre. Va estudiar escultura a l'Escola de Llotja de Barcelona. El 1875 va rebre un premi i va marxar pensionat a Roma on va deixar l'escultura i va consolidar la seva maestria en la pintura. Va tornar a treballar a Barcelona i va marxar posteriorment a París, on el seu prestigi internacional va augmentar.
Ressenya
Oriol Maspons, la fotografia útil/1949-1995
L'exposició es troba al Museu MNAC del 5 de juliol de 2019 al 12 de gener de 2020.
Comissariat a càrrec de Cristina Zelich, comissària d'exposicions especialitzada en fotografia.
Context històric
Mitjans del segle XX. Es produeixen problemes socials i polítics post Revolució Industrial. Aquest fet va ocasionar la societat de classes, i neixement de la burgesia i la classe obrera. En aquest període es viuen la I i la II Guerra Mundial, Europa queda destrossada i summergida en una gran crisi econòmica i social. És l'època d'apogeu dels feixismes, entre ells, el franquisme s'imposa a Espanya. En l'art, hi ha una forta influència de les primeres avantguardes (Dadaisme i Expressionisme). La fotografia es desenvolupa i passa a ser una eina de comunicació que complementa els mitjans. Neix el vídeo i es desenvolupa. Hi ha canvis molt accelerats en la política, la societat, i també en l'art. Espanya comença a ser molt més consumista que abans. Es produeix un desenvolupament de les comunicacions i les tecnologies. Als anys 30 viu la Guerra Civil Espanyola.
Estil i moviments
Oriol Maspons va renovar el llenguatge fotogràfic a Espanya durant les dècades de 1950 i 1960. S'oposava a la concepció de la fotografia como a objecte de contemplació estètica i defensava, per tant, la fotografia aplicada o útil.
Quan parlem de fotografia útil ens referim a una fotografia que és utilitzada per a una activitat concreta, com per exemple la caràtula d'un llibre, les il·lustracions dels llibres, fotografies periodístiques, caràtules de discos o bé fotografies per a revistes. Però totes havien de tenir un ús, una utilitat, una finalitat, que no fos purament estètica. La fotografia acompanya, la fotografia complementa.
Treballava en la fotografia de carrer, fotografiava la vida a la ciutat i el que feien les persones en ella. Fotografiava la realitat, per tant, el seu estil era el realisme humanista, foto instantanea i fotoreportatge.
Cos
A través de 530 imatges aquesta exposició tracta més de quatre dècades d'intensa activitat en els camps del reportatge, el retrat, la moda i la publicitat.
Oriol Maspons va començar fotografiant la vida i les persones al carrer, és a dir, la vida a la ciutat i el que la gent feia en ella. Al principi va tenir una època d'Amateurisme on va fotografiar la Barcelona dels anys 50, va viatjar a Eivissa on va conèixer al fotògraf francès René Petit i la model Monique Koller, la qual va fotografiar. Va marxar a París i després a Londres. Va formar part de la AFAL (Agrupació Fotogràfica Almeriense) entre el 1956 i el 1953, la qual acabaria abandonant per la seva idea de que la fotografia no havia de ser estètica, sinó útil. Amb aquesta agrupació va tornar a marxar a París, i amb onze fotògrafs espanyols més tornaria al cap de tres anys. A París van innovar amb un gran angular fet amb teleobjectius, per donar sensacions de proximitat o llunyania que realment són il·lusions òptiques. Per a Maspons la finalitat de la fotografia era que fos útil, el seu destí final era la pàgina impresa, en la publicitat, el periodisme o la il·lustració. El 1957 va obrir un estudi fotogràfic amb Julio Ubiña, l'estudi Maspons-Ubiña.
Després va començar en l'àmbit professional on les seves fotografies il·ustraven caràtules de llibres, escenes que passaven dins del llibre, caràtules de discos, etc. També treballava per a revistes o diaris periodístics. Va fer reportatges sobre els nous barris que es van construir a l'extrarradi de Barcelona per "acollir" els immigrants espanyols que arribaven durant els anys 60; feia una crítica de la situació tant precària que hi vivien aquestes persones. Va fotografiar models i va treballar pel món de la moda, que es va desenvolupar molt en aquella època. Formava part de la Gauche Divine. A finals dels 60 i durants els 70 viatja a Cuba, Managua i Sud Àfrica, en aquesta última realitza un reportatge sobre l'apertheid. Va treballar per Intervíu i va fer reportatges provocatius durant els 80 quan la llibertat del cos femení va començar a fer-se molt popular, però que en realitat es feia per al plaer de l'home. Maspons sexualitza i objectitza la dona i les seves models en les seves fotografies.
Opinió personal
En general m'ha semblat una exposició molt interessant ja que m'agrada la idea que Maspons fotografiés la vida al carrer i el que feien les persones en la ciutat, és una manera molt pròxima de conèixer la realitat d'aquella època i que et transporta a unes sensacions gairebé inefables. Quan vaig veure les fotografies del reportatge sobre la immigració dels anys 60 a Barcelona em vaig emocionar, perquè forma part de la meva història, perquè els meus avis han viscut l'abandonament d'arribar a un lloc nou sense res fugint d'una guerra i acabar oblidats a l'extrarradi en unes condicions precàries i pèssimes; aquell reportatge, en major o menor mesura, forma part de mi.
D'altra banda les fotografies de les models i les dones que Maspons ftografiava em semblen força sexistes i que Maspons objectivitzava la dona.
Antoni Fabrés
L'exposició es troba al museu MNAC del 31 de maig al 29 de setembre de 2019.
Comissariat a càrrec d'Aitor Quiney, doctor en Història de l'Art.
Context històric
Principis del segle XX. Comença l'economia de la Revolució Industrial. Societat classista i nova classes com la burgesia i la classe obrera. L'economia puja, però la desigualtat social incrementa. Entra en crisis el sistema de l'Antic Règim, com la societat estamental i les monarquies absolutes. Espanya de la Restauració: després del sexenni democràtic comença la Restauració Borbònica a Espanya. Governen Alfons XII, Alfons XIII i al final d'aquesta última monarquia es viu la Dictadura de Primo de Rivera que va governar al mateix temps que Alfons XIII.
Antoni Fabrés se'n va anar a Mèxic fugint de tot això, on va tractar el món indígena des d'un punt de vista més realista.
En l'àmbit filosòfic es desenvolupen les Teories Freudianes pel filòsof Freud.
Estil i moviments
Antoni Fabrés era orientalista per influència de Marià Fortuny, és a dir, que s'interessava per l'estudi de les societats del Pròxim Orient i l'Orient Llunyà, i pintava quadres sobre aquestes cultures encara que mai va viatjar a l'Orient. També pintava quadres d'estil realista, que tenen una mirada àcida cap a la socitat i una mirada dels retrats com a element principal. El naturalisme es troba dins el realisme, però és més lliure a nivell de tècnica i de temàtica. Al Mèxic d'aquella època hi havia l'avantguarda mexicana de principis del segle XX, on destacava sobretot el muralisme mexicà, corrent en el qual Antoni Fabrés va estar interessat i actiu.
Cos
L'exposició mostra 147 pintures, escultures d'un artista que més enllà de l'orientalisme, presenta una mirada crítica cap a la societat. Fabrés va alcançar un gran èxit internacional que el pas del temps i les diferents generacions historiogràfiques han oblidat. Fabrés era fill d'artista, i tenia un gran talent per l'escultura, la pintura i el dibuix. Ell volia ser escultor, i va guanyar un concurs d'escultura amb el qual va obtenir una beca per anar a Roma a estudiar, en aquell moment centre artístic d'Europa. Allà va intentar dedicar-se a aquesta disciplina, però el material era molt car i no s'ho podia permetre. Per tant, finalment va decidir dedicar-se a la pintura. Cal destacar, que era un geni de l'aquarel·la, tenia un domini espectacular amb aquesta tècnica. El seu gran referent era Marià Fortuny, pel qual es va interessar per l'orientalisme. Va viatjar i viure en diferents ciutats, però mai va viatjar a l'Orient. El que feia per pintar els quadres d'aquesta temàtica era tenir un estudi amb molt vestuari i objectes del l'Orient, el model es "disfressava" i Fabrés pintava el quadre sense la necessitat de viatjar a l'altre punta del món. Va viure a Barcelona, a Roma i París (els centres artístics europeus de l'època) i a Ciutat de Mèxic, on va ser mestre dels pintors mexicans que van revolucionar l'art nacional del segle XX com Diego Rivera, Saturnino Herrán o José Clemente Orozco. Va tornar a Roma, on va morir. El 1926 va fer una gran donació de la seva obra a la Junta de Museus de Catalunya. Vaig quedar impactada quan vaig veure el dibuix a bolígraf que va dibuixar Fabrés, hi havia una precisió increible.
Fabrés va ser un pintor que es dirigia a un client burgés. Va ser un gran retratista, retratava dones i homes burgesos, però també dones d'un psiquiàtric de lèpoca per exemple, la part més real de la vida. No va formar part de cap escola com a moviment i entenia la seva pintura com a símbol d'alta cultura. La seva obra va ser oblidada durant anys fins a que un historiador va trobar aquestes obres al magatzem del museu i va deicidir fer una investigació i donar-li una altra oportunitat al treball d'aquest artista.
Opinió personal
Aquesta exposició m'ha semblat força interessant, però en general no m'ha agradat molt. He d'admetre que Antoni Fabrés va ser un artista exemplar i que no mereixia ser oblidat. És increïble i impactant veure el resultat de l'examen amb el que va guanyar la beca per anar a Roma. La seva destresa amb l'aquarel·la és realment espectacular. El quadre fet amb tinta de bolígraf és increïble. M'ha semblat interessant els retrats que els hi va fer a les dones del psiquiàtric, com a crítica de que aquelles dones no estaven boges, no els hi passava res. M'ha semblat molt interessant el muralisme mexicà.
El Víbora. Comix contractual
L'exposició es troba al museu MNAC del 20 de juny al 29 de setembre de 2019.
Comissariat a càrrec d'Antoni Guiral amb la col·laboració d'Àlex Mitrani.
Context històric
Anys 80's. Època de transició democràtica espanyola. Venim d'una dictadura feixista amb el general Francisco Franco. Per tant, és una època de molts canvis i molt ràpids a tots els nivells, en quant a la política, la música (on hi ha molts estils nous, entre ells, la música disco i electrònica), el cinema. És una època de llibertats, on la gent, i en concret el jovent experimenta i comença a viure després de tants anys de repressió. Barcelona és un ciutat que va contra l'ordre establert i que fuig de l'estètica convencional i innova en aquest aspecte.
Estil i moviments
L'estil d'El Víbora és un estil marginal i subversiu que tracta molts temes socials innovadors per a l'epoca, com la droga, la sexualitat o la repressió policial. Barcelona era el centre de la cultura Underground, és a dir, el centre dels moviments contraculturals que es consideren alternatius, paral·lels, contraris, o aliens a la cultura oficial.
Cos
L'exposició és un homenatge a la desapareguda revista, testimoni dels inicis de la democràcia i de l'eclosió del moviment underground. La mostra celebra els 40 anys de l'aparició del primer número de la revista, el 1979.
El Víbora va encarnar a la perfecció el sincretisme cultural que es va viure a Barcelona a l'inici de la democràcia. La revista va acollir una part dels autors que havien iniciat la cultura underground dels anys setanta, un fenòmen cultural i artístic especialment vinculat a la ciutat. L'exposició presenta revistes, documents, i dibuixos originals de còmics i altres obres, també introdueix el comix underground en el context internacional i barceloní.
Aquesta mostra té la intencionalitat d'incorporar el còmic a les col·leccions del museus i fer visibles les relacions que s'estableixen entre totes les arts.
El Víbora trencava amb el model del còmic comercial i tractava històries lliures de censura que parlaven de temes quotidians (drogues, sexe o el dia a dia) o metafísics, amb la sàtira, grafismes molt personalitzats i de distribució restringida. L'origen de la revista es troba al comix underground (clandestí i provocador) que va florèixer a Barelona als anys 70, amb el còmic contractual dels Estats Units. D'aquesta manera, la contracultura va crear una nova manera de fer art.
Va ser una revista que parlava del que hi havia al carrer, i el carrer (la gent, públic) va respondre positivament.
El Víbora va sobreviure fins el 2004 i va ser una revista totalment innovadora i que tractava temes de controvèrsia i feia crítica de la política, l'economia i la societat del moment. La revista representava el marginat de l'època i tenia la ciutat i la urbe com a centre de les seves històries, la majoria dels autors eren gent de barris baixos que havien viscut les grans urbes.
Opinió personal
Aquesta exposició em va agradar moltíssim. M'hagués agradat tenir un guía que ens hagués explicat una mica l'exposició. Em va semblar molt interessant i vaig quedar molt sorpresa dels temes que tractava la revista i com ho feia, la llibertat amb la qual expressaven allò que veien, que vivien i que creien. Em va fer reflexionar, i crec que als anys 80, durant la transició hi havia més llibertat d'expressió que ara. Em van impactar i agradar, per exemple una portada en la qual apareix una noia masturbant-se amb un osset de peluix al sofà d'on surt la sang del seu marit al qual acaba d'assessinar, o una altra portada on hi havia dos joves amb samarreta anarquista fent un gest amb la mà ("treure el dit") a un policia nacional espanyol, fet que avui en dia seria segurament censurat. Va ser una revista que feia una oda a la llibertat i una crítica a la política, l'economia i la cultura del moment i que reflexava la societat de la ciutat, dels barris baixos i la gent marginal en concret i tractava temes com les drogues o la llibertat sexual. I per tot això crec que em va agradar tant, perquè tot això és molt proper a mi, el que veig, el que visc diàriament, etc.
Conclusió general
En general m'ha semblat una sortida interessant i m'ha agradat, encara que la segona exposició (Antoni Fabrés) se'm va fer bastant llarga i va ser la que menys em va agradar. Les exposicions d'Oriol Maspons i El Víbora crec que han sigut espectaculars. M'hagués agradat tenir guia a l'exposició de El Víbora. I em sembla genial que es facin recordatoris o homenatges als anversaris de revistes o artistes o que es fes la investigació per rememorar artistes com Antoni Fabrés, que van quedar oblidats.
Ressenya
Oriol Maspons, la fotografia útil/1949-1995
L'exposició es troba al Museu MNAC del 5 de juliol de 2019 al 12 de gener de 2020.
Comissariat a càrrec de Cristina Zelich, comissària d'exposicions especialitzada en fotografia.
Context històric
Mitjans del segle XX. Es produeixen problemes socials i polítics post Revolució Industrial. Aquest fet va ocasionar la societat de classes, i neixement de la burgesia i la classe obrera. En aquest període es viuen la I i la II Guerra Mundial, Europa queda destrossada i summergida en una gran crisi econòmica i social. És l'època d'apogeu dels feixismes, entre ells, el franquisme s'imposa a Espanya. En l'art, hi ha una forta influència de les primeres avantguardes (Dadaisme i Expressionisme). La fotografia es desenvolupa i passa a ser una eina de comunicació que complementa els mitjans. Neix el vídeo i es desenvolupa. Hi ha canvis molt accelerats en la política, la societat, i també en l'art. Espanya comença a ser molt més consumista que abans. Es produeix un desenvolupament de les comunicacions i les tecnologies. Als anys 30 viu la Guerra Civil Espanyola.
Estil i moviments
Oriol Maspons va renovar el llenguatge fotogràfic a Espanya durant les dècades de 1950 i 1960. S'oposava a la concepció de la fotografia como a objecte de contemplació estètica i defensava, per tant, la fotografia aplicada o útil.
Quan parlem de fotografia útil ens referim a una fotografia que és utilitzada per a una activitat concreta, com per exemple la caràtula d'un llibre, les il·lustracions dels llibres, fotografies periodístiques, caràtules de discos o bé fotografies per a revistes. Però totes havien de tenir un ús, una utilitat, una finalitat, que no fos purament estètica. La fotografia acompanya, la fotografia complementa.
Treballava en la fotografia de carrer, fotografiava la vida a la ciutat i el que feien les persones en ella. Fotografiava la realitat, per tant, el seu estil era el realisme humanista, foto instantanea i fotoreportatge.
Cos
A través de 530 imatges aquesta exposició tracta més de quatre dècades d'intensa activitat en els camps del reportatge, el retrat, la moda i la publicitat.
Oriol Maspons va començar fotografiant la vida i les persones al carrer, és a dir, la vida a la ciutat i el que la gent feia en ella. Al principi va tenir una època d'Amateurisme on va fotografiar la Barcelona dels anys 50, va viatjar a Eivissa on va conèixer al fotògraf francès René Petit i la model Monique Koller, la qual va fotografiar. Va marxar a París i després a Londres. Va formar part de la AFAL (Agrupació Fotogràfica Almeriense) entre el 1956 i el 1953, la qual acabaria abandonant per la seva idea de que la fotografia no havia de ser estètica, sinó útil. Amb aquesta agrupació va tornar a marxar a París, i amb onze fotògrafs espanyols més tornaria al cap de tres anys. A París van innovar amb un gran angular fet amb teleobjectius, per donar sensacions de proximitat o llunyania que realment són il·lusions òptiques. Per a Maspons la finalitat de la fotografia era que fos útil, el seu destí final era la pàgina impresa, en la publicitat, el periodisme o la il·lustració. El 1957 va obrir un estudi fotogràfic amb Julio Ubiña, l'estudi Maspons-Ubiña.
Després va començar en l'àmbit professional on les seves fotografies il·ustraven caràtules de llibres, escenes que passaven dins del llibre, caràtules de discos, etc. També treballava per a revistes o diaris periodístics. Va fer reportatges sobre els nous barris que es van construir a l'extrarradi de Barcelona per "acollir" els immigrants espanyols que arribaven durant els anys 60; feia una crítica de la situació tant precària que hi vivien aquestes persones. Va fotografiar models i va treballar pel món de la moda, que es va desenvolupar molt en aquella època. Formava part de la Gauche Divine. A finals dels 60 i durants els 70 viatja a Cuba, Managua i Sud Àfrica, en aquesta última realitza un reportatge sobre l'apertheid. Va treballar per Intervíu i va fer reportatges provocatius durant els 80 quan la llibertat del cos femení va començar a fer-se molt popular, però que en realitat es feia per al plaer de l'home. Maspons sexualitza i objectitza la dona i les seves models en les seves fotografies.
Opinió personal
En general m'ha semblat una exposició molt interessant ja que m'agrada la idea que Maspons fotografiés la vida al carrer i el que feien les persones en la ciutat, és una manera molt pròxima de conèixer la realitat d'aquella època i que et transporta a unes sensacions gairebé inefables. Quan vaig veure les fotografies del reportatge sobre la immigració dels anys 60 a Barcelona em vaig emocionar, perquè forma part de la meva història, perquè els meus avis han viscut l'abandonament d'arribar a un lloc nou sense res fugint d'una guerra i acabar oblidats a l'extrarradi en unes condicions precàries i pèssimes; aquell reportatge, en major o menor mesura, forma part de mi.
D'altra banda les fotografies de les models i les dones que Maspons ftografiava em semblen força sexistes i que Maspons objectivitzava la dona.
Antoni Fabrés
L'exposició es troba al museu MNAC del 31 de maig al 29 de setembre de 2019.
Comissariat a càrrec d'Aitor Quiney, doctor en Història de l'Art.
Context històric
Principis del segle XX. Comença l'economia de la Revolució Industrial. Societat classista i nova classes com la burgesia i la classe obrera. L'economia puja, però la desigualtat social incrementa. Entra en crisis el sistema de l'Antic Règim, com la societat estamental i les monarquies absolutes. Espanya de la Restauració: després del sexenni democràtic comença la Restauració Borbònica a Espanya. Governen Alfons XII, Alfons XIII i al final d'aquesta última monarquia es viu la Dictadura de Primo de Rivera que va governar al mateix temps que Alfons XIII.
Antoni Fabrés se'n va anar a Mèxic fugint de tot això, on va tractar el món indígena des d'un punt de vista més realista.
En l'àmbit filosòfic es desenvolupen les Teories Freudianes pel filòsof Freud.
Estil i moviments
Antoni Fabrés era orientalista per influència de Marià Fortuny, és a dir, que s'interessava per l'estudi de les societats del Pròxim Orient i l'Orient Llunyà, i pintava quadres sobre aquestes cultures encara que mai va viatjar a l'Orient. També pintava quadres d'estil realista, que tenen una mirada àcida cap a la socitat i una mirada dels retrats com a element principal. El naturalisme es troba dins el realisme, però és més lliure a nivell de tècnica i de temàtica. Al Mèxic d'aquella època hi havia l'avantguarda mexicana de principis del segle XX, on destacava sobretot el muralisme mexicà, corrent en el qual Antoni Fabrés va estar interessat i actiu.
Cos
L'exposició mostra 147 pintures, escultures d'un artista que més enllà de l'orientalisme, presenta una mirada crítica cap a la societat. Fabrés va alcançar un gran èxit internacional que el pas del temps i les diferents generacions historiogràfiques han oblidat. Fabrés era fill d'artista, i tenia un gran talent per l'escultura, la pintura i el dibuix. Ell volia ser escultor, i va guanyar un concurs d'escultura amb el qual va obtenir una beca per anar a Roma a estudiar, en aquell moment centre artístic d'Europa. Allà va intentar dedicar-se a aquesta disciplina, però el material era molt car i no s'ho podia permetre. Per tant, finalment va decidir dedicar-se a la pintura. Cal destacar, que era un geni de l'aquarel·la, tenia un domini espectacular amb aquesta tècnica. El seu gran referent era Marià Fortuny, pel qual es va interessar per l'orientalisme. Va viatjar i viure en diferents ciutats, però mai va viatjar a l'Orient. El que feia per pintar els quadres d'aquesta temàtica era tenir un estudi amb molt vestuari i objectes del l'Orient, el model es "disfressava" i Fabrés pintava el quadre sense la necessitat de viatjar a l'altre punta del món. Va viure a Barcelona, a Roma i París (els centres artístics europeus de l'època) i a Ciutat de Mèxic, on va ser mestre dels pintors mexicans que van revolucionar l'art nacional del segle XX com Diego Rivera, Saturnino Herrán o José Clemente Orozco. Va tornar a Roma, on va morir. El 1926 va fer una gran donació de la seva obra a la Junta de Museus de Catalunya. Vaig quedar impactada quan vaig veure el dibuix a bolígraf que va dibuixar Fabrés, hi havia una precisió increible.
Fabrés va ser un pintor que es dirigia a un client burgés. Va ser un gran retratista, retratava dones i homes burgesos, però també dones d'un psiquiàtric de lèpoca per exemple, la part més real de la vida. No va formar part de cap escola com a moviment i entenia la seva pintura com a símbol d'alta cultura. La seva obra va ser oblidada durant anys fins a que un historiador va trobar aquestes obres al magatzem del museu i va deicidir fer una investigació i donar-li una altra oportunitat al treball d'aquest artista.
Opinió personal
Aquesta exposició m'ha semblat força interessant, però en general no m'ha agradat molt. He d'admetre que Antoni Fabrés va ser un artista exemplar i que no mereixia ser oblidat. És increïble i impactant veure el resultat de l'examen amb el que va guanyar la beca per anar a Roma. La seva destresa amb l'aquarel·la és realment espectacular. El quadre fet amb tinta de bolígraf és increïble. M'ha semblat interessant els retrats que els hi va fer a les dones del psiquiàtric, com a crítica de que aquelles dones no estaven boges, no els hi passava res. M'ha semblat molt interessant el muralisme mexicà.
El Víbora. Comix contractual
L'exposició es troba al museu MNAC del 20 de juny al 29 de setembre de 2019.
Comissariat a càrrec d'Antoni Guiral amb la col·laboració d'Àlex Mitrani.
Context històric
Anys 80's. Època de transició democràtica espanyola. Venim d'una dictadura feixista amb el general Francisco Franco. Per tant, és una època de molts canvis i molt ràpids a tots els nivells, en quant a la política, la música (on hi ha molts estils nous, entre ells, la música disco i electrònica), el cinema. És una època de llibertats, on la gent, i en concret el jovent experimenta i comença a viure després de tants anys de repressió. Barcelona és un ciutat que va contra l'ordre establert i que fuig de l'estètica convencional i innova en aquest aspecte.
Estil i moviments
L'estil d'El Víbora és un estil marginal i subversiu que tracta molts temes socials innovadors per a l'epoca, com la droga, la sexualitat o la repressió policial. Barcelona era el centre de la cultura Underground, és a dir, el centre dels moviments contraculturals que es consideren alternatius, paral·lels, contraris, o aliens a la cultura oficial.
Cos
L'exposició és un homenatge a la desapareguda revista, testimoni dels inicis de la democràcia i de l'eclosió del moviment underground. La mostra celebra els 40 anys de l'aparició del primer número de la revista, el 1979.
El Víbora va encarnar a la perfecció el sincretisme cultural que es va viure a Barcelona a l'inici de la democràcia. La revista va acollir una part dels autors que havien iniciat la cultura underground dels anys setanta, un fenòmen cultural i artístic especialment vinculat a la ciutat. L'exposició presenta revistes, documents, i dibuixos originals de còmics i altres obres, també introdueix el comix underground en el context internacional i barceloní.
Aquesta mostra té la intencionalitat d'incorporar el còmic a les col·leccions del museus i fer visibles les relacions que s'estableixen entre totes les arts.
El Víbora trencava amb el model del còmic comercial i tractava històries lliures de censura que parlaven de temes quotidians (drogues, sexe o el dia a dia) o metafísics, amb la sàtira, grafismes molt personalitzats i de distribució restringida. L'origen de la revista es troba al comix underground (clandestí i provocador) que va florèixer a Barelona als anys 70, amb el còmic contractual dels Estats Units. D'aquesta manera, la contracultura va crear una nova manera de fer art.
Va ser una revista que parlava del que hi havia al carrer, i el carrer (la gent, públic) va respondre positivament.
El Víbora va sobreviure fins el 2004 i va ser una revista totalment innovadora i que tractava temes de controvèrsia i feia crítica de la política, l'economia i la societat del moment. La revista representava el marginat de l'època i tenia la ciutat i la urbe com a centre de les seves històries, la majoria dels autors eren gent de barris baixos que havien viscut les grans urbes.
Opinió personal
Aquesta exposició em va agradar moltíssim. M'hagués agradat tenir un guía que ens hagués explicat una mica l'exposició. Em va semblar molt interessant i vaig quedar molt sorpresa dels temes que tractava la revista i com ho feia, la llibertat amb la qual expressaven allò que veien, que vivien i que creien. Em va fer reflexionar, i crec que als anys 80, durant la transició hi havia més llibertat d'expressió que ara. Em van impactar i agradar, per exemple una portada en la qual apareix una noia masturbant-se amb un osset de peluix al sofà d'on surt la sang del seu marit al qual acaba d'assessinar, o una altra portada on hi havia dos joves amb samarreta anarquista fent un gest amb la mà ("treure el dit") a un policia nacional espanyol, fet que avui en dia seria segurament censurat. Va ser una revista que feia una oda a la llibertat i una crítica a la política, l'economia i la cultura del moment i que reflexava la societat de la ciutat, dels barris baixos i la gent marginal en concret i tractava temes com les drogues o la llibertat sexual. I per tot això crec que em va agradar tant, perquè tot això és molt proper a mi, el que veig, el que visc diàriament, etc.
Conclusió general
En general m'ha semblat una sortida interessant i m'ha agradat, encara que la segona exposició (Antoni Fabrés) se'm va fer bastant llarga i va ser la que menys em va agradar. Les exposicions d'Oriol Maspons i El Víbora crec que han sigut espectaculars. M'hagués agradat tenir guia a l'exposició de El Víbora. I em sembla genial que es facin recordatoris o homenatges als anversaris de revistes o artistes o que es fes la investigació per rememorar artistes com Antoni Fabrés, que van quedar oblidats.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada